Brasil, Rio de Janeiro una gran ciutat!

Travessar Rio de Janeiro amb el bus que et porta de l’aeroport al centre, et dona un idea rí pida (tot i que van ser quasi dues hores) de la mida de ciutat. Espectacularment envoltada per grans muntanyes i turons, amb una vegetació tropical abundant (formant el Parc Nacional de Tijuca).

Un dels atractius principals és el Pao de Açucar (Bodinho) (i el Crist Redemptor també, però l’explico després). Es tracta d’un turó enmig del mar, de 396 metres d’alçada format d’una pedra semblant a la de les muntanyes de Montserrat. Hi ha un Telefèric que hi puja, fent escala a un primer turó, Urca, i arribant amb un segon tram fins dalt de tot. Les guies diuen que es pot pujar fins dalt de tot escalant/caminant, i que només és necessari material d’escalada per un petit tram de 10 metres… així­ que ho vaig provar. Camines per un caminet de 25, km que recórrer la muntanya, i just quan ets darrera de tot, de cara al mar, la pujada no és tant vertical i comença a enfilar-se, amb el pertinent cartell de que no hi pugis sense un guia, els telèfons de salvament, etc. Jo em vaig apuntar els telèfons de socors i amunt. Però havia plogut tant el dia abans que estava molt relliscós i mentre pujava per la roca agafant-me a les branques, ja veia que allò no seria fí cil de baixar, doncs patinava molt i a baix només hi havia… precipici cap al mar. Quan ja havia pujat un terç del camí­, a 35 graus i ple sol… el caminet es perdia i va ser el moment de decidir si seguir pujant o tornar… i per no haver de trucar als telèfons d’emergència que tenia ben apuntats quan em quedés encallat que no pogués ni pujar ni baixar… vaig tornar enrere. El problema era que anant sol, és un merder… si hagués anat amb algú altre pots anar fent i si passa res, l’altre pot avisar, però si queia per allí , no podria ni trucar, així­ que… Anar desfent el camí­, que va ser molt molt més difí­cil que la pujada: patinades, esagarrinxades i rodolons pel fang, però unes vistes espectaculars, els macacos, les iguanes i els ocells de colors em van anar acompanyant tota l’estona.

Total, l’opció intermitja és pujar a peu fins al primer turó, i allí  agafar el segon tram de telefèric… i em vaig conformar amb això. Però igualment a com s’hi arribi, la vista de dalt de tot és increí¯ble!! I avui he rebut l’email de l’empresa TrekkingRio que per 190 Reais feien l’excursió amb guia i material… quasi 100 euros. Massa tard.
L’alberg Bonita estí  al barri d’Ipanema, just darrera de la platja, al costat de la de Copacabana… que ara al ser temporada baixa estan molt tranqui·les.

foto: Wikipedia

I també he pujat al Corcovado, la mí­tica estí tua de Jesús Redemptor, que forma part de les noves Meravelles del món. Dalt del turó Corcovado, de 709 m. d’alçada. S’hi arriba amb un tren cremallera que travessa el bosc del Parc Nacional de Tijuca i les vistes des de dalt són espectaculars. Actualment estí  en obres i tota l’escultura es troba recoberts d’una gran bastida i plena d’homenets penjats, fent feines de manteniment.

Des de dalt es veu l’estadi Maracaní¡, el que va ser un dels més grans del món, ja que podia acollir fins a 200.000 persones… però les noves normatives ja no ho permeten.

Per primera vegada des de que vaig arribar, m’ha rebut la pluja. Una temperatura que passava els 37 graus i plovent a bots i barrals, i a l’alberg, després de la primera nit amb l’aire condicionat al mí xim, vaig haver de demanar, amb certa vergonya, una manta!! Però és que si a fora era 37 graus i a dins l’habitació 15, em gelava!! I és que no dormia en lliteres de tres pisos des de que vam anar de colònies amb l’escola de Vallfogona de Riucorb… i clar, una habitació minúscula, tots amuntegats, i et toca el soterrani de la llitera, si no fos per l’aire condicionat, seria més que asfixiant.

M’hagués agradat poder passar alguns dies més aquí­, la ciutat s’ho val… però a les tres ciutats anteriors ja vaig anar allargant els dies previstos, així­ que tot no pot ser… o sigui que altra vegada a fer el tetris de la motxilla i cap a Sao Paulo.