Són d’aquelles coses que no saps com, una cosa porta a l’altra… arribes a casa d’uns amics, s’hi reuneixen més amics, comencen a parlar… i acabes convençut que la ruta s’ha de desviar i passar per Rapa Nui, l’Illa de Pasqua. I tot i que molta gent només s’hi estí 4 dies, jo tenia temps i me n’hi he estat 8… i he fet curt, curt!
Tot i que forma part de Chile, es tracta d’una illa de la Polinèsia, amb la cultura Rapa Nui i els famosos Moais. I de tant remota que és l’illa que MAI hagués imaginat que hi vindria a parar… però aquelles recomanacions de darrera hora (això d’improvisar em comença a agradar) han estat un èxit i he descobert un altre lloc increí¯ble.
L’illa és ”petita”, fa uns 24 km de llarg, però per anar d’un costat a l’altre es necessita algun tipus de vehicle (moto, cotxe o bicicleta) i el primer dia vaig caminar uns 20 km només fent una petita volta per la costa oest i interior. Sembla que l’illa es va formar-se al unir-se els tres volcans que van anar emergint, i que ara marquen els tres vèrtex de la forma triangular de l’illa.
Amb 4 dies ho podries recórrer tot, però l’illa és molt més que això… té un aura, una calma, un ambient, un de tot… que el temps es queda curt…
í‰s famosa sobretot pels Moais, aquestes grans escultures que ningú sap com van ser capaços de traginar-les, des del crí ter del volcí , la cantera de lava on les construí¯en, fins a tots els punts de l’illa on se’n poden trobar. Concretament, se n’han comptat 887, dels quals 288 els van posar drets sobre d’algun altar repartits per tota l’illa, i més de 300 que queden repartits per la cantera, a la vora del crí ter del volcí . Els construí¯en dibuixant la forma sobre la roca i picant amb una roca més forta (basalt) ja que a l’illa no hi havia metalls, fins aconseguir la forma de Moai i posteriorment els alçaven i desplaçaven… No estí clar com i de les diverses teories, cap ha pogut ser demostrada al 100%. Des del poder de la ment (Mana) fins a arrossegar-los rodolant sobre de troncs… o balancejant sobre amb cordes, com si els fessin caminar… tot i que estudis no han trobat marques d’aquestes cordes en la roca… qui sap :)
També és curiós veure tants Moais tombats a terra, i és que durant una època de guerres i transició, els van tombar TOTS! I pesen tant que és difícil aixecar-los. A l’illa no hi ha grues de gran tonatge i costa motls diners portar-la… per tant, amb l’ajut d’uns japonesos van aixecar-ne uns quants però molts segueixen ”dormint”.
”El significado de los moí¡is es aún incierto, y hay varias teorías en torno a estas estatuas. La mí¡s común de ellas es que las estatuas fueron talladas por los habitantes polinesios de las islas, entre los siglos XII y XVII, como representaciones de antepasados difuntos, de manera que proyectaran su mana (poder sobrenatural) sobre sus descendientes.”
”Aún mí¡s controvertida es la manera en que eran trasportados por la isla hasta su ubicación definitiva. No se sabe exactamente cómo eran trasladados, pero es casi seguro que dicho proceso exigió el uso de trineos o rodillos de madera. Una segunda teoría apunta a que fueron movidos balanceí¡ndolos con cuerdas: en 1986 Pavel Pavel, Thor Heyerdahl y el Museo Kon Tiki demostraron que una veintena de personas y algunas maromas eran suficientes para transportar una estatua de 9 toneladas.
Debían situarse sobre los ahus (plataformas ceremoniales) con sus rostros hacia el interior de la isla y tras encajarles unos ojos de coral o roca volcí¡nica roja se convertían en el aringa ora (rostro vivo) de un ancestro.” + Wikipedia
í‰s curiós que l’illa no té prí cticament arbres… se’ls van carregar tots… o no! També hi ha diferents teories de què podria haver passat… però cap s’ha pogut demostrar, i als illencs els hi agrada que hi hagi misteris sense resoldre. Només queden algunes palmeres , plataners i petits bosquets reforestats. Una teoria parla de que els feien servir per moure els Moias (fent unes bastides i uns altres posats a terra per fer-los moure rodolant per sobre). Però en algunes coves s’han torbat molts forats en forma de tronc, que es van formar per una erupció i al refredar-se la lava va encerclar el tronc i ara només en queda el forat… per tant una erupció podria ser una altra causa de la desforestació.
I tot i la riquesa que podria tenir un lloc així, el què fa a fauna és molt limitada… alguns ocells, ratolins, gossos i vaques i cavalls… però a sota l’aigua, ja és una altra cosa :) I amb el pas dels anys i l’augment del turisme, s’han anat abandonat els animals dedicats a l’agricultura (l’illa viu plenament del turisme) i molts d’aquests cavalls i vaques ara ja són salvatges.
Hi viuen menys de 4000 habitants, i mantenen l’idioma i cultura propis, el Rapa Nui. Com ens explicava la Tia Alicia, la professora encarregada de cultura i idioma Rapa Nui de l’escola Liceo Lorenzo Baeza Vega, hi ha part de la població que ja no li interessa gaire preservar l’idioma, ni les costums ni el territori i l’Alicia estí convençuda que el dia que es perdi l’idioma, es perdrí la seva cultura.
El fet de poder entrevistar aquests professors d’escola, conèixer les activitats extraescolars que fan amb més de 40 nens i nenes per preservar la cultura i xerrar hores amb un dels guardes del parc i altres persones de l’illa o Xilens que hi ha vingut a viure, ens ha donat una visió de la història, geografia, política, de la seva cultura i la seva gent… espectacular. Ens van regalar llibres de text en Rapa Nui, vam participar a les classes de dansa, cant i percussió i ens van convidat a l’assaig de l’orquestra simfònica infantil, i a la celebració del 2n aniversari de l’agrupament cultural, amb cerimonia i ritual (em van fer pujar a l’escenari com a convidat estranger) i a ballar… un luxe impressionant!!
Parlo en plural en referència al grup de 4 o 5 que ens hem trobat aquí (la Leticia de Brasil, l’Anna d’Austria, i el Rubén i l’Aurelie, tots amb la tesi acabada de defensar, i que estem vivint i viatjant junts a l’illa, al Mihinoa. I realment, han convertit aquests dies en excepcionals… ja que el viatge el formen les persones que hi van participant!!
Iorana!
Toni
Que bé, Francesc! Me n’alegro molt. El text i les imatges transmeten molt, no només del lloc, sinó de com estí s, de com ho vius. Felicitats :-)
Abraçada
Marta
Hola Francesc! m’entaca el teu web. El vaig descobrir buscant informació per fer un viatge i m’hi he enganxat :):) Rapa Nui un somni.
Carles
Hola Francesc! que tal? bé, ja veig que genial!
Ara ja feia uns dies que no et deixava cap missatge escrit pero amb l’illa de Pasqua ja no m’hi he pogut resistir.. Que guapo!
El nivell de vida allí com és? és molt car? es tot molt turístic o encara es conserva tot poc explotat?
Per cert! hem guanyat la LLIGA! amb 99 punts! ets culé…? :P
Records
francesc
Grí cies Toni :)
Grí cies Marta, i tant… un somni!!
Si, Carles, el nivell de vida és MOLT car. Sobretot el menjar i els allotjaments són cars… tant per als turistes com per als locals. Els locals no paguen impostos i guanyen molts diners amb el turisme, per tant es mou molt diner a l’illa… i el menjar és molt més car que a Barcelona. La fruita i el pa, valen uns 3 euros el quilo, i tothom (locals i turistes paguen el mateix).
En general podríem dir que l’illa és turística, ja que viu d’això al 99,9% però no tens mai aquesta sensació… només hi ha un poble, no hi ha edificis de més de dues plantes enlloc i la gran majoria del terreny són prats verds, muntanyes, volcans i penya-segats davant del mar. Hi ha un alt control del tipus de construcció i hi ha restes arqueològiques (Moais, escultures, petroglifs, etc. per tot arreu).
Però sobretot la manera de viure de la gent, la calma, la senzillesa en general, hi ha poques normes i la policia fa els ulls grossos en bastants situacions, sobretot en trí nsit.
Anar de festa a una discoteca i veure tres motos aparcades, i al costat tres cavalls lligats a la paret, il·lustra una mica com es viu a l’illa :)
I si, soc del Barça però estant a l’illa no estava gaire preocupat ni per veure els partits de diumenge jejejeje
Laura
¿Hi ha algun tipus d’hospital? ¿si no, quan es triga per desplaçarse al lloc mes proxim? Ja veus, aquí cada loco con su tema. Com m’agradaria anr-hi.
francesc
Doncs precisament el tema de la salut és el més “problemí tic”. Hi ha un hospital però no hi ah suficient personal… no hi ha especialistes, i els metges s’hi estan poc temps… durant una època només hi va haver un metge per als 4000 habitants que havia de fer de tot. Hi ha especialistes que volen de tant a en tant a l’illa i fan la feina i tornen a marxar. En cas d’emergència (passa uns 4 o 5 cops a l’any) el malalt greu ha de contractar un avió medicalitzat i volar al continent (Santiago o Valparaiso), assumint la major part del cost (uns 50.000 euros). El govern ajuda als Rapes en una part, però si ets estranger t’ho has de pagar tu (o la teva assegurança)… millor no posar-se malalt a l’illa :(
Si es posessin d’acord, sortiria més barat pagar als especialistes (9sobretot anestesista) perquè estigués tot l’any a l’illa, que no pas pagar els 4 o 5 vols d’emergència que es fan. Però poca gent “aguanta” més d’un any treballant a l’hospital i marxen… Un sistema de rotació de 2 o 3 mesos seria ideal; pel metge com unes vacances a l’illa i així sempre hi hauria personal adequat…
Estan construint un hospital nou, però no estí clar qui hi treballarí … les infermeres els toca fer de tot :)
Gloria Balague
Quin lloc! Jo vaig estar a punt d’anar.hi pero no tenia prous dies. I ara despres de llegir lo que dius m’en alegro. Haure de fer un viatje especial!!!
Gracies per compartir.ho
Gloria
Tweets that mention Rapa nui, illa de Pasqua (1a part) | ruta baobab - viatges, guies, transports, vols barats, recursos, rutes, enllaços, volta al món -- Topsy.com
[…] This post was mentioned on Twitter by ruta baobab and Francesc Balagué, Paula Camps. Paula Camps said: RT @rutabaobab Nou post: Rapa nui, illa de Pasqua (1a part): Són d’aquelles coses que no saps com, una cosa porta a… http://bit.ly/awTwKb […]
xocolatera
Tot el teu viatge ja saps que em fa enveja, però bua, l’illa de Pasqua ja és massa! jeje, sempre he pensat que aquests moí¡is i la mateixa illa transmeten una mí gia especial…
Me’n alegro que tot vagi bé i que tinguis aquest gran luxe de conèixer persones natives que puguin explicar-te tot sobre el lloc, sovint són els millors guies!
Les fotografies, com sempre, fantí stiques.
Una abraçada!
rits
és que no cal saber-ho tot. aquests misteris de la vida són els que la fan més apassionant.
molt interessant tot el que has explicat i tot el que vas vivint!!!
et vaig seguint el viatge, malgrat no comenti gaire!
a seguir endavant!
una abraçada ben gran!