L’itinerari recomanat, diu que després del dia d’aclimatació a Manang, toca seguir, però el 8è dia ens el prenem de descans; rentar roba, llegir, jugar a cartes, visitar el temple de Bragha, el llac de Manang… A Munji hi ha un monestir on en aquests moments les monges estan fent un període de retirada de 3 anys, 3 mesos i 3 dies sense contacte amb el món exterior i sense parlar. I jo, em vaig perdre tornant de l’excursió del Ice Lake i vaig anar a parar a un pati del monestir enmig del bosc, on una monja resava. Va intentar ajudar-me amb senyals cap on havia d’anar per tornar al poble, ja que no podia parlar… i més o menys, entre matolls i rierols vaig arribar a baix. No sé si hauré trencat el seu procés d’aí¯llament… aix!!
í‰s interessant veure com el sol, a part de cremar la pell, s’utilitza molt sovint per a les dutxes, fer energia i bullir l’aigua amb els forns solars. Tenen greus problemes de desforestació a l’utilitzar els arbres per cuinar i per les estufes, i estan intentant potenciar altres recursos. En un hostal, utilitzaven excrements secs de Yak per fer anar l’estufa.
Cada dia, a les 15:00 els metges voluntaris de l’Himalaya Rescue Association fan una xerrada gratuí¯ta a Manang sobre el AMS (Acute mountain sickness), el mal d’alçada agut. í‰s molt interessant per conèixer els símptomes greus del mal d’alçada i reaccionar a temps… doncs a 5500 m. un edema pulmonar o problemes cerebrals podrien tenir conseqí¼ències importants si no es reacciona correctament. Cada any moren persones per aquestes problemí tiques i derivades, però no ha mort mai ningú que assistís a la xerrada… i sovint són aquests qui han d’ajudar o aconsellar als qui no hi ha assistit i segueixen pujant tot i els símptomes greus d’AMS. El Diamox és un medicament que s’utilitza per atacs de cor però es van descobrir uns efectes secundaris que ajuden a alleugerir el mal d’alçada (accelerar la respiració,…). Hi ha gent que ho pren com a prevenció, des dels 2500 m. cada 12 hores, o es pot prendre com a tractament quan ja es presenten símptomes (tot i que triga unes hores a fer efecte).
El novè dia, de Manang a Yak Kharka (4000 m.) és un dia tranquil i de trí mit. A aquestes alçades, el problema és dormir bé… malsons i despertar-se cada dos per tres és molt normal; i a l anit fa fred fred fred!!!
Ara comparteixo habitació amb el Dani (de Vió — Pirineu Aragonès), que ja havíem conegut fa uns dies, perquè en Michel, que era el meu company fins ara, va seguir caminant sense quedar-se un dia més a Manang.
A partir d’aquí, la gent ja es comença a acomular i concentrar, i sembla una mica romeria… tota la gent que has anat trobant durant nou dies, ara es concentren aquí. N’hi ha de molt interessants però també d’insopurtables, que tracten a la gent local (cuiners, cambrers…) de manera molt desagradable. Al cap de l’any passaran per aquesta regió 70.000 excursionistes de tot el món, els francesos són el grup majoritari. Si a la Patagonia podíem veure aigua de qualsevol rierol, aquí ni pensar-ho. Les pastilles de iode són el millor potabilitzador d’aigua, però fins que no t’hi acostumes, semblen xupitos de betadine. Es pretén evitar que 70.000 persones comprin entre 3 i 5 ampolles d’aigua envasada al dia perquè en un dels paí¯sos més pobres del món, el reciclatge no és la preocupació principal i per tant molts d’aquests envasos queden al riu, o llençats per a qualsevol lloc. A més a més, cada 2 o 3 pobles s’ofereixen fonts d’aigua potabilitzada per reomplir les cantimplores. Amb l’alçada, es recomana veure uns 4 o5 litres d’aigua el dia, i cal començar de bon matí i no parar de beure en tot el dia, ja que molts no estem acostumats a beure tant.
Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part