Transiberií  Mongòlia

Mongòlia era d’aquells llocs que tenia molta curiositat de conèixer i no m’ha decebut, al contrari, m’obligarí  a tornar-hi… és més gran que dues vegades la pení­nsula i necessita moltes hores per anar d’un lloc a l’altre, amb grans contrastos de paisatges i moltes coses per fer i veure.

í‰s tracta d’un gran paí­s amb molt poca població, uns 3 milions de persones, la meitat a la capital Ulan Bator. Per tant, les zones rurals són molt despoblades. I un paí­s de clima extrem, com en pocs llocs habitats del planeta; a l’hivern s’arriben als 40 sota zero amb neu, vent… les condicions de vida no són fí cils.

Ara, amb la descoberta de minerals molt buscats, s’obren noves possibilitats econòmiques i pel desenvolupament del paí­s… però també, com passa i ha passat a sudamèrica, hi ha el perill que aquest enriquiment quedi en mans de pocs o molt pocs i/o d’estrangers que hi venen a invertir i explotar-ne l’abstracció. A la capital Ulan Bator, es poden veure més cotxes de luxe Hummer que a Barcelona!!

Jo vaig estar una setmana a l’Idre’s Guest House que per la seva amabilitat, neteja, serveis i bona conservació de tot l’edifici i mobiliari, el recomanaria a tothom. T’informen molt bé i t’ajuden amb el que necessitis però pel què fa als tours organitzats, són bastant més cars que en altres llocs. Vaig còneixer un nois que estaven a un altre alberg, Khongor, amb una sala d’estar molt xula però les habitacions més velles, i que els preus dels tours estaven molt millor, uns 35$ per dia. Sempre tenint en compte que quantes més persones al grup, més barat.

Però com que jo no tenia gaire temps i volia fer uns tres dies d’excursió per conèixer la part més rural, vaig fer un tour organitzat i com que l’altra gent de l’alberg tenien molt més temps, ho vaig fer sol (un conductor i dos guies) que ho feien tot… jo podia triar què fer en cada moment. Vam anar fins al Parc Nacional Gorkhi Terelj i vam estar amb una famí­lia, que viu en el Ger i en té un altre pels visitants. El primer dia, visita al temple de meditació i caminar per aquells paisatges alpins.

Com ja m’havia recomanat el David, normalment els í pats són a base de carn de xai molt forta i amb greix per tot arreu (tipus dumplings) i al cap de dos í pats l’estomac estí  a punt de rebentar… així­ que seguint la seva recomanació vaig dir que era vegetarií  i cuinaven pasta, arròs, verdures i entrepans molt bons :)

El Ger és una estructura curiosa, pensada per al nomadisme (que ara ja es practica molt menys) i que permet desmuntar la casa i empaquetar-la, tot i que el paquet pot pesar més de 200 kilos. Les parets són una fina estructura de llistons de fusta que suporten feltre de llana d’animals. A l’estiu només hi ha una capa i és més que suficient, no hi fa fred. Però a l’hivern les coses ja canvien…

El dia segí¼ent, 40 km a cavall fins arribar a l’esplanada on hi ha l’escultura del gran heroi Gengis Khan. Travessar 5 valls i el gran riu Tul 3 vegades va ser tota una aventura de més de 8 hores. Al riu, l’aigua arribava al coll del cavall i tot i que la corrent ens anava desplaçant, ell ferm va anar creuant sense ensopegar. Al arribar dalt de l’últim turó i veure l’escultura de lluny, posa la pell de gallina!! Em van preguntar si volia tornar a cavall o que vingués el conductor i tornar mab cotxe i vaig dir de seguida que a cavall. 30 segons després ja me’n penedia perquè estava destrossat, però una aventura així­ valia la pena. La tornada va ser molt més rí pida, doncs es començava a fer fosc i el senyor dels cavalls volia córrer… i córrer vol dir galopar que significa fer força amb totes les parts del cos imaginables per aguantar i seguir el ritme de l’animal. Em va encantar!!! Però molt més dur que una mitja marató de muntanya.

A Ulan Bator, quedem amb el noi i talií  i el responsable de Creu Roja per dinar, i entre anècdotes ens explica que després d’un dur hivern que va matar molts animals, per ajudar a les famí­lies repartien paquets de menjar i galetes amb vitamines per als nens… però els pagesos ho acabaven donant tot als animals, que també formen part de la seva famí­lia!!

I dissabte la Marató internacional de Mongòlia. Al nostre alberg hi havia el Silvio, el senyor italií  de 67 anys que corre maratons a tot el món i ja en porta 175. Jo vaig fer la cursa popular perquè porto mesos sense entrenar i les bambes xines no servien ni per fer 3 km, però l’ambient que hi havia em va fer plantejar-me ja preparar una marató de cara a l’any que ve!! En aquest cas, l’organització va ser molt fluixa… si bé és de les maratons més cares, la gent pagava 120 dòlars per la clí ssica (42 km), els que arribaven últims van fer 20 km quasi sense avituallaments; la policia va haver de comprar unes aigí¼es als últims que estaven a punt de caure deshidratats!!

El Ger:

M’ha encantat Mongòlia!!! El desert del Gobi queda pendent :(