L’arribada a Japó va estar condicionada per una sensació de cansament important. Vam sortir de Port Orchard a les 4 de la matinada del dia 1 d’agost, per agafar un vol de Seattle a San José a les 7:00… i vam aterrar a Tòquio a les 14:30 del dia 2 d’agost… així que amb 10 hores del segon vol, més el canvi horari, et desapareix un dia del mapa sense adonar-te’n. I per arribar fins a l’apartament a Ota City, al sud de Tòquio, ens va portar unes 3 hores més amb trens i metros.
Però al dia següent, les coses ja es veien d’un altre color. Les infinites línies de tren i metro que travessen la ciutat, que no són compatibles amb el mateix bitllet, comporten hores per entendre i ubicar-se en un sistema complex, que ofereix un eficient sistema de transport públic a una de les ciutats més grans del món. Un cop entès el sistema, ens vam poder dedicar a passejar i conèixer la ciutat. Estàvem una mica preocupats per la calor, a tot arreu es pot llegir que l’agost a Tòquio és insuportable, que hi fa una calor excessiva, etc. I si, hi fa mooolta calor. Però no més que passejar per pl. Catalunya a Barcelona en ple sol, a mitjans de juliol o principis d’agost. Molta gent porta miniventiladors portàtils penjats del coll, bufandes de gel o tovalloles mullades al voltant del coll per anar-se refrescant.
Ens ha encantat passejar per una ciutat que cada barri sembla una nova ciutat! Va coincidir que el primer dia, s’hi celebrava el Itabashi Fireworks festival, així que a les 6 de la tarda ja estàvem atrapats en un carrer ple de gent, de l’estació de metro fins a la riba del riu. Una processó de gent que saturava tots els carrers i que només podien avançar endavant. Un cop a l’esplanada des d’on es veuen els focs, veiem que qui no té entrada, ha d’accedir a l’esplanada per unes escales que donen lloc a uns espais ocupats per famílies des de fa hores… amb una mica de cara de pena i cara de guiris, trobem un forat entre dues famílies i aconseguim veure un espectacle d’hora i mitja de focs artificial continus. No ens queda clar si són diferents empreses que fan cadascú el seu show i algú vota o com funciona però la quantitat de foc i el nivell dels artificis és impressionant.
També hem vist una projecció de vídeo mapping, a la façana de l’edifici del govern de Tòquio, que té el record Guiness de projecció més gran del món https://tokyoprojectionmappingproject.jp/en/event/20240225/
Ens crida l’atenció que al país hi ha 5 millones de màquines expenedores, per 126 milions d’habitants, i això vol dir que a cada carrer, cantonada o en moltes entrades de blocs de pisos, hi ha una màquina de begudes. Pel canvi del yenn actual, el preu d’una beguda és inferior a 1€. I en altres llocs més concorreguts, hi ha màquines de begudes calentes, de ramen i/o altres menjars, i les típiques maquinetes de joguines dins d’una bola que causen sensació entre els col·leccionistes.
Un país mooolt net i ordenat però que no té ni una paperera al carrer, i per tant qualsevol deixalla l’has de portar fins a casa o llençar-la a la paperera d’una botiga/restaurant. Molts lavabos públics per tot arreu, tant a la ciutat com a les afores en parades de carretera, punts turístics, etc. i és realment d’agrair.
També és curiós el famós lavabo que et renta el cul amb aigua (wc washlet), i que al blog de japonismo n’expliquen una mica la història.
Si bé l’idioma japonès és e principal a tots els cartells, senyals, anuncis i plafons informatius, algunes paraules en anglès i l’app del google translate aconseguim traduir i entendre quasi tot el que necessitem.
Una combinació de temples i tradicions centenàries amb innovació, desenvolupament i megàpolis que donen un resultat atractiu i sorprenent en positiu.
