Aprendre del fracàs

El viatge de volta al món en família que vam iniciar a l’abril no va sortir com estava previst. Aquí explicava el projecte inicial: enllaç.

Segons la RAE, fracassar significa: “no tenir alguna cosa el resultat desitjat o previst“. Si seguim aquesta definició, podríem considerar aquest projecte un fracàs. Avui dia sembla més acceptat aprendre dels errors, però la paraula “fracàs” continua tenint un pes més gran, una connotació que ens costa assumir.

Durant els primers mesos, tot anava bé. La convivència familiar, encara que intensa (quatre persones juntes les 24 hores del dia), va aconseguir superar moments desesperants. Tanmateix, a mesura que avançàvem, van començar a sorgir imprevistos que van marcar el rumb del viatge.

1. El primer contratemps va arribar a Mèxic. En arribar a Bacalar, ens vam trobar amb l’alerta del primer huracà de la temporada. Van ser deu dies seguits de tempestes, inundacions i la major part del temps tancats en una habitació.
   
2. Al Canadà, un incendi catastròfic a Jasper ens va afectar de manera inesperada. Per pura casualitat, havíem reservat una nit de transició, entre càmpings, a Calgary; de no haver-ho fet, hauríem estat acampats al parc evacuat aquella mateixa matinada. Un canvi de plans que no estava a la ruta ens va salvar d’una situació anguniosa.
   
3. Al Japó, l’alerta d’un megaterremol ens va obligar a abandonar les zones de major risc. Trobar allotjament en ple agost, amb un pressupost ajustat, va resultar gairebé impossible. Vam passar deu dies en un resort d’esquí (en ple estiu), lluny de les àrees perilloses. Per sort, només hi va haver petits sismes. A això s’hi va sumar, dies després, l’alerta d’un cicló que va afectar el nord del país just quan ja havíem arribat al centre.
   
4. A Sri Lanka, el viatge va fer un gir definitiu. Dos dies després d’arribar al país i després de passar la nit en un tren, vam arribar a Trincomalee a trenc d’alba. I en aquell moment vam rebre un missatge d’aquells que mai vols llegir estant lluny: un familiar molt proper al Brasil havia estat diagnosticat amb un càncer en fase avançada.

Vam decidir que la meva dona tornaria immediatament a casa, mentre jo em quedava uns dies amb els nens per esperar més informació sobre la situació. Finalment, després d’avaluar les opcions, deu dies després vam decidir posar punt final al projecte. Ens vam reunir com a família al Brasil, deixant pendent mig viatge: Sri Lanka, Nepal, Bangkok, Indonèsia i Nova Zelanda.

Van ser anys somiant aquest projecte: imaginar-lo, planificar-lo, estalviar. Després, va arribar el moment de començar, executar i avançar malgrat les dificultats i gaudir del somni. Però l’atzar i els imprevistos ens van ensenyar que, de vegades, el que hem planificat no sempre succeeix.

Al post inicial del viatge, vaig escriure:

“Plantejo aquest viatge com una gran oportunitat per interactuar amb noves persones i projectes, aprendre i compartir amb elles, i tornar a nodrir el meu dia a dia professional. […] També té com a objectiu ajudar els meus fills a ampliar la seva visió del món, conèixer altres realitats i entendre i viure la diversitat des dels 360 graus.”

Encara que no vam arribar al final del viatge, aquests objectius es van complir amb escreix. Com a família, ens vam unir molt, vam aprendre a adaptar-nos a l’inesperat i se’ns ha regalat un màster en resiliència que ens acompanyarà tota la vida.

Dels fracassos també s’aprèn. Fracassar forma part de FER: qui no intenta, no fracassa, però tampoc avança, descobreix ni creix.

No vam arribar al destí final, però el més important és el camí; seguim sent uns afortunats. El que hem viscut durant aquests mesos ha estat, sens dubte, un viatge inoblidable.